La fam de viure, la sobrefam, ha perseguit la protagonista d’aquesta història des que era
adolescent. Vint anys després, contempla estupefacta com la seva vida s’ha convertit en
tot allò que rebutjava. Ahir giravoltava a la pista de ball a ritme de Nirvana. Avui només compta: factures i possessions, però sobretot calories i dies. Perquè ara és la seva filla la que viu afectada per la sobrefam, que l’ha fet deixar de menjar. Així que la protagonista, que també és una mare, s’enfronta de nou a la incomprensió, a la voluntat d’autodestrucció i al judici social. Fam és un monòleg càustic que descriu l’atordiment de la generació que va ser jove durant els anys noranta. És també un crit contra les institucions, un reconeixement de la força que emergeix del desesper i una reivindicació de la necessitat de recuperar un espai propi. Ferma i directa, assenyala els perills d’allò que en teoria ha estat dissenyat per fer-nos feliços, però que ens pot fer sentir perduts i enmig del caos.
